AINHOA ARTETA – MARCO EVANGELISTI

13juliol

13 Juliol 2017, 22h., MÓN SANT BENET

Ainhoa Arteta, Soprano

Marco Evangelisti, Piano

PROGRAMA

“De la cançó a l’òpera i la sarsuela”

I PART

Jaime OVALLE – Azulao

Jaime LEON – A ti

Jaime OVALLE  –  Modinha

Carlos GUASTAVINO – La rosa y el sauce

Ariel RAMIREZ – Alfonsina y el mar

Alberto GINASTERA – La danza de la moza donosa

Giacomo PUCCINI – “Vissi d’arte”(de l´òpera “Tosca”)

Georges BIZET – ” Habanera” (de l´òpera “Carmen”)

II PART

Antón GARCÍA ABRIL -Tres canciones de Valldemosa

Agua me daban a mí    

A pie van mis suspiros

No por amor, no por tristeza

Fernando OBRADORS – Al amor

Dos cantares populares

 Coplas de Curro dulce

Enric GRANADOS – La maja de Goya

El majo tímido

El majo discreto

Enric GRANADOS – Danza española nº5 – Andaluza

Pablo SOROZABAL -“No corté más que una rosa” (de la sarsuela “La del Manojo de Rosas”)

Francisco A. BARBIERI  – “Canción de Paloma” (de la sarsuela “El barberillo de Lavapiés”)

Comprar entrades

CURRÍCULUMS

Ainhoa Arteta

Marco Evangelisti

COMENTARI DEL CONCERT

El Festival Internacional de Música Clàssica de Sant Fruitós de Bages ha comptat, al llarg de la seva història, amb una important presència de destacats solistes vocals de l’escena lírica mundial.  Noms com ara els dels tenors Jaume Aragall i Josep Bros, els barítons Àngel Òdena i Joan Pons, la mezzosoprano Teresa Berganza, les sopranos María Bayo, Isabel Rey i Annick Massis, entre molts d’altres, són una petita mostra d’un fet inqüestionable com és que el festival bagenc ha sabut desplegar una programació de música vocal amb noms de gran pes i solvència artístics inqüestionables. En l’edició d’enguany, aquest llistat d’honor s’engrandirà amb la presència de la soprano basca Ainhoa Arteta que, acompanyada al piano per Marco Evangelisti, ha confeccionat un programa on, d’alguna forma, és una mostra dels diferents camps (gèneres) en els que la soprano de Tolosa ha bastit  una important carrera artística.

El primer dels blocs ens portarà a un  bloc no excessivament conegut de cançó iberoamericana. Les expressives Azulao i Modinha , totes dues amb text del poeta i traductor M.Bandeira (1886-1968), ens permetran conèixer una petita mostra del no gaire extens catàleg de J. Ovalle (1894-1955), un dels membres de l’anomenada “Segona Generació Nacionalista Musical del Brasil”. No menys desconegut resulta ser el compositor colombià J.León (1921-2015), un compositor fonamental en el desenvolupament de la música clàssica a Colòmbia. Una mica més conegut resulta ser, en canvi, l’argentí C.Guastavino (1912-2000), un dels escasos representants del nacionalisme musical argentí.  Àmpliament interpretat per solistes vocals com Victòria dels Àngels o cantautors com Joan Manuel Serrat, la cançó La rosa y el sauce amb text de F.Silva il.lustra un posicionament estètic que sembla deambular entre la música clàssica i la música popular. La darrera de les cançons d’aquest primer bloc, possiblement, és la més coneguda com ho és Alfonsina y el Mar de l’argentí A.Ramírez (1921-2010). Coneguda a través de la interpretació que en féu la folklorista argentina M.Sosa (1935-2009) en el disc Mujeres argentinas (1969), es tracta d’una zamba amb text de F.Luna que realitza un homenatge a la poetessa Alfonsina Storni (1892-1938). El suïcidi d’aquesta va ser el motiu per a la composició d’una cançó que ha estat àmpliament difosa i interpretada per artistes d’altres cultures musicals com ara Dulce Pontes, Diego El Cigala o Andrés Calamaro.

Abans d’endinsar-nos en dues celebèrrimes àries operístiques, podrem escoltar la corprenedora i poètica Danza de la moza donosa d’A.Ginastera (1916-1983), pertanyent a les Danzas argentinas, opus 2 (1937), una mostra esplèndida del que és considerat un dels més importants compositors iberoamericans i del que ens n’orgulleix el saber que era fill de pare català. 

L’ària Vissi d’arte de Tosca (1900) de G.Puccini (1858-1924), que canta el personatge de Floria Tosca, és un dels grans moments d’aquesta extraordinària òpera, basada en el drama La Tosca de V.Sardou i que el propi Puccini havia vist a París l’any 1887 amb la mítica actriu Sarah Bernhardt. El curiós de l’ària és que aquesta fou composta després de què Puccini ja hagués finalitzat l’òpera sencera en adonar-se que necessitava una ària més per a la mítica cantant Floria Tosca.

Si mític és el personatge de Floria Tosca, no menys ho és Carmen de Georges Bizet (1838-1875). Veritable cant del cigne de l’ extraordinari compositor parisenc, l’havanera (L’amour est un oiseau rebelle) ha trascendit el seu estricte context operístic per convertir-se en una de les grans pàgines de la música clàssica occidental. El més curiós , en ocasions obviat, és que Bizet, inconscientment, va adaptar una havanera del compositor basc S.Iradier (1809-1865) pensant que es tractava d’una cançó popular. En assabentar-se de l’error, Bizet va afegir a la partitura la font d’on havia tret la música amb el seu corresponent agraïment per a Iradier.

Després d’aquest final hispanitzant amb l’univers sonor de Bizet, passarem a diferents exemples de cançó pròpiament hispànica amb exemples d’A.García-Abril (1933), F.Jaumeandreu i Obradors (1896-1945)- conegut com a F.Obradors- i E.Granados (1867-1916). Tot i tractar-se de compositors amb posicions estètiques diverses, no menys cert és que en totes elles hi palpita la voluntat a trobar el màxim d’expressió musical per a uns textos poètics que ens porten a un sentir pròpiament i genuïna hispànic amb l’aparició d’elements arquetípics: les majas que Francisco de Goya va pintar, les coples, l’amor…

E.Granados, el conegut a voltes  com el Chopin espanyol, va deixar-nos un seguit de peces pianístiques que han quedat com a referencials i canòniques com ara la que precedirà el bloc de la sarsuela: la Dansa espanyola número 5 “Andaluza” on tota ella respira un aire musical provinent del flamenco que va entusiasmar als seus contemporanis.

En aquesta segona part dedicada de ple a la música hispànica i espanyola, no hi podia faltar un parell d’exemples pertanyents a la zarzuela o género chico, una cultura musical que Ainhoa Arteta hi ha prestat atenció intensament. La romança No corté más que una rosa de La del manojo de rosas (1934) del compositor basc P.Sorozábal (1897-1988) i la Canción de Paloma de El Barberillo de Lavapiés (1874) de F.A.Barbieri (1823-1894) acabaran d’arrodonir un concert de gran intensitat lírica i expressiva que donarà vàlua del talent d’Ainhoa Arteta.


Comments are closed.