BEETHOVEN: Tradició i Modernitat (Triple concert i 5a Simfonia)

Orquestra Simfònica Camera Musicae

4 Juliol 2019, 22:15h.,  MÓN SANT BENET

BEETHOVEN: Tradició i modernitat

(Triple concert i 5a Simfonia)

 

ORQUESTRA SIMFÒNICA CAMERA MUSICAE

MARIA SOLOZOBOVA, violí

ALEXANDER KNYAZEV, violoncel

VLADISLAV BRONEVETZKY, piano

TOMÀS GRAU, director

 

PROGRAMA

EL TRIPLE DE BEETHOVEN

PART I              L. VAN BEETHOVEN

Triple concert, op.56

I. Allegro

II. Largo

III. Rondo alla polacca

PART II               L. VAN BEETHOVEN

Simfonia núm. 5, op.67

I. Allegro con brio

II. Andante con moto

III. Scherzo. Allegro

IV. Allegro

 

Comprar entrades

 

CURRÍCULUMS

ORQUESTRA SIMFÒNICA CAMERA MUSICAE

MARIA SOLOZOBOVA, violí

ALEXANDER KNYAZEV, violoncel

VLADISLAV BRONEVETZKY, piano

TOMÀS GRAU, director

 

COMENTARI DEL CONCERT

El concert inaugural d’aquesta edició tan especial de 25è aniversari del Festival, comença de manera esplèndida, fent una picada d’ull a un altre gran aniversari que ens espera l’any 2020… el 250 anys del naixement a Bonn de Ludwig van Beethoven. Aquest pont d’aniversaris embolcalla la present proposta on l’èpica més genuïnament beethoveniana quedarà meravellosament servida amb una proposta orquestral que ens apropa a l’etapa més heroica del catàleg d’aquest gran impulsor del romanticisme.

Els 22 anys que va passar vivint a Bonn li varen permetre assumir la seva gran base musical, en bona mesura gràcies al mestratge de Ch.Gottlob Neefe (1748-1798), compositor i organista del palau de Bonn. Hi va haver un primer intent fallit, la primavera de 1787, d’anar a Viena a estudiar amb W. A. Mozart. Va ser però l’atzarosa estada de F. J.Haydn a Bonn, l’estiu de 1792 tornant del seu primera viatges a Londres, la que va permetre un primer contacte entre els dos genis. Haydn va incitar aleshores Beethoven a tornar a Viena per estudiar amb ell mateix. La tardor següent, a punt de fer els 22 anys, Beethoven va abandonar Bonn de manera definitiva. En poc temps va esdevenir un músic conegut a la capital austríaca. A més, les seves composicions varen començar a aparèixer publicades de manera molt sovintejada a partir de 1795. Tot plegat feia albirar una carrera espectacular. Però l’amenaça creixent de la sordesa es va anar fent cada cop més palesa, particularment a partir de l’any 1800, coincidint amb l’adveniment de Napoleó com a Cònsol General de França i ben aviat com a autoproclamat emperador. Durant una dècada i mitja, les vides de Napoleó i Beethoven van anar paral·leles. Mentre el general francès va capgirar militarment tota Europa, Beethoven va haver d’anat lluitant contra la seva sordesa en el context d’una ciutat com Viena que, durant tot aquest temps, es va veure sovint sota l’amenaça bèl·lica. No oblidem que Napoleó en persona va passejar-se pel Hofburg vienès en dues ocasions: després de la batalla d’Austerlitz (1805) i després de la de Wagram (1809). Viena ja no era aquella ciutat plàcida que havia conegut Mozart. Així ho reflecteixen les noves sonoritats que anaven prenent les obres d’aquesta segona etapa beethoveniana. Mentre que per una banda, la seva música pianística i de cambra feia cada cop més palesa tota la seva lluita interior, per l’altra la seva obra simfònica anava convertint-se en una veritable banda sonora del moment.  El caràcter èpic, militar… o simplement “heroic”, com s’anomena quasi sempre, serà el seu gran segell. Aquesta etapa culminarà amb el final del periple napoleònic i el consegüent Congrés de Viena (1815). A partir d’aquí i fins el final de la seva vida, completament sord, Beethoven ens transportarà cap a un nou univers, inusitat, que no existia i que ningú més havia estat capaç d’imaginar. El de la 9a. Simfonia, els darrers quartets i les darrer Sonates per a piano.

El concert d’aquesta nit en serà una mostra antològica de l’etapa central a la qual pertanyen plenament  les dues obres que sentirem.

A.Schindler, secretari temporal de Beethoven i biògraf després de la seva mort, apunta que Beethoven va escriure el triple concert al voltant de l’any 1804 pensant en violinistes com C. A.Seidler o G.A.Seidler. A.Kraft hauria estat el violoncel·lista i el seu alumne de piano, l’ arxiduc Rudolf d’Àustria, seria el destinatari de la part pianística. Però la musicologia actual s’ha allunyat d’aquesta hipòtesi, creient que Beethoven es va escriure la part pianista per a ell mateix, ja que el vincle estret amb l’arxiduc Rodolf, alumne i alhora mecenes del compositor, començaria sobretot el 1808. El triple concert va sorgir en la mateixa època de la Simfonia n. 3 “Heroica”, la sonata per a piano núm. 23 “Appassionata” i la seva única òpera “Fidelio”. Quan va publicar la partitura el 1807, Beethoven  la va dedicar a un altre del seus mecenes, el príncep Franz Joseph Maximilian von Lobkowitz. L’estrena es va fer el dia 18 de febrer de 1808 a la Gewandhaus de Leipzig  i el maig següent es va interpretar a Viena. Malgrat l’exuberància de flaire militar del primer moviment, la riquesa expressiva del breu segon, o el brillant ritme de polonesa del darrer,  sempre amanit amb un intens i cambrístic diàleg dels tres solistes, sembla que la reacció del públic del moment no va ser gaire fervorosa. Potser per això es va interpretar poques vegades més: només en els anys 1820 i 1830.

Pocs mesos després de la publicació de la partitura del “Triple Concert”, Beethoven estrenava en un mateix concert al Teatre “An der Wien” el 22 de desembre de 1808, la Simfonia n. 5, la n. 6 “Pastoral”, el Concert per a piano núm. 4, la Fantasia per a piano, cor i orquestra opus 80 i recuperava uns fragments de la Missa en Do Major. Indiscutiblement va ser un esdeveniment magne. Ja no només per la durada de l’acte, segurament força habitual en aquella època, sinó sobretot per l’extraordinari carisma de tot aquell repertori.

La Cinquena Simfonia en do menor va ser una obra d’elaboració lenta, però la seva transcendència per a la posteritat, així com la popularitat que ha assolit entre tota mena d’aimants de la música, l’han convertit en una pàgina de referència dins la història de la música. El cèlebre motiu rítmic que apareix ja en el primer compàs ( · · · -), va apareixent de manera regular, en molts moments i a tota la resta de moviments, esdevenint una de les primeres grans mostres de construcció cíclica de la història de la música. Naturalment, a cadascun dels quatre moviments, el motiu rítmic s’adapta al caràcter i tempo del moviment. Interessant també destacar l’espectacular crescendo orquestral que el compositor utilitza per encadenar els dos moviments finals camí de l’apoteosi final.

En resum, som davant  d’un concert extraordinari que ens permet celebrar de manera esplèndida aquest preciós periple de 25 anys. Que en siguin molts més!

Joan Vives

 


Comments are closed.