CARMINA BURANA

CarminaBurana_AlfonsReverte_12juliol

12 Juliol 2018, 22:15h.,  MÓN SANT BENET

CARMINA BURANA ORFF

DiputacióOKInstitutOK

Orquestra Simfònica de les Terres de Lleida – OJC

Jordi Castella i Santi Riu (pianos)

Polifònica de Puig-reig (Dir. Emmanuel Niubó i Josep Mª Conangla)

Orfeó Lleidatà (Dir. Pedro Pardo)

Minerva Moliner (soprano)

Jordi Domènech (contratenor)

Lluís Sintes (baríton)

Alfons Reverte (Director)

 

PROGRAMA

CARMINA BURANA             C. ORFF 

Fortuna Imperatrix Mundi

I. O Fortuna

II. Fortune piango vulnera

I-Primo vere

III. Veris leta facies

IV. Omnia Sol temperat

V. Ecce gratum

Uf dem anger

VI. Tanz

VII. Floret silva

VIII. Chramer, gip die varwe mir

IX a) Reie

     b)Swaz hie gat umbe

     c)Chume, chum, geselle min

     d)Swaz hie gat umbe (reprise)

X. Were diu werit alle min

II-In Taberna

XI. Estuans interius 

XII. Olim lacus colueram

XIII. Ego sum Abbas Cucaniensis

VIX. In taberna quando sumus

III-Cour d´amours

XV. Amor volat undique

XVI. Dies, nox et omnia

XVII. Stetit puella

XVIII. Circa mea pectora

XIX. Si puer cum puellula

XX. Veni, veni, venias

XXI. In trutina

XXII. Tempus est locundum

 XXIII. Dulcissime

Bianziflor et Helena

 XXIV. Ave formosissima

Fortuna Imperatrix Mundi

XXV. O Fortuna (reprise)

Comprar entrades

 

CURRÍCULUMS

Jordi Domènech

Lluis Sintes 

Cor de l’Orfeó Lleidatà

Pedro Pardo

Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida – OJC

Alfons Reverté i Casas

Minerva Moliner

Polifònica de Puig-Reig

 

COMENTARI DEL CONCERT

“Carmina Burana i el nazisme”

Hi ha obres que marquen un abans i un després en la història de la música i, d’aquesta manera, s’acaben convertint en allò que en diem obres canòniques. Hi ha unes altres obres, en canvi, que la seva importància radica més per l’acceptació entre el públic tot obviant, a voltes, la seva autèntica gènesi. La cantata Carmina Burana (1937) de Carl Orff (1895-1982) n’és un exemple. El seu cor inicial (O Fortuna) ha format part, així, de bandes sonores de films com Excàlibur (1981), de sintonies de programes de ràdio i d’anuncis publicitaris. Malgrat aquesta acceptació i gran popularitat, una cosa és clara: Carmina Burana no és pot separar de la seva estreta filiació amb el règim nazi.

Hi ha qui ha dit que Carl Orff segueix erigint-se com un enigma majúscul en la història de la música germànica. Iniciat en la seva joventut dins dels corrents d’esquerres no va tenir inconvenient en musicar textos d’un artista socialista com Bertolt Brecht (1898-1956) o de treballar seriosament en un mètode musical (el conegut Mètode Orff) que volia contagiar l’amor per la música entre els més joves.

Amb l’ascens al poder, el 1933, del nazisme, tot feia pensar que Carl Orff acabaria per ser un més dels compositors inserits dins l’anomenada “música degenerada”, l’etiqueta amb la que el govern nazi va col.locar a tots aquells compositors, que per la seva voluntat expressiva o filiació racial i política, eren vistos com opositors. D’aquesta manera Felix Mendelssohn-Bartholdy (1809-1847), Arnold Schönberg (1874-1951), Gustav Mahler (1860-1911), Paul Hindemith (1895-1963) o Ernst Krenek (1900-1991) van passar a ser músics degenerats.

Carl Orff tenia molts números per ser considerat com un “artista degenerat” més, però la seva habilitat el va portar a treballar per al Règim nazi i sense anar més lluny va compondre l’obra Olympischer Reigen per a la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Berlín de 1936. No prou satisfet amb això va decidir compondre, en aquells mateixos anys, la cantata Carmina Burana que junt a la també cantata Catulli Carmina (1943) i el concert escènic Trionfo di Afrodite (1953) constitueixen el tríptic musical Trionfi.

Per a dissort d’Orff, el cert és que només Carmina Burana acostuma a interpretar-se i, en veritat, haver-se convertit en aquesta pàgina musical celebèrrima arxipopular. Estrenada el 8 de juny de 1937 a l’Alte Oper de Frankfurt, aquesta cantata escènica està basada en vint-i-quatre cants dels segles XII i XIII que es troben en el còdex homònim del Carmina Burana, localitzat a principis del segle XIX a l’abadia de Bura Sancti Benedicti (Baviera).

Aquests cants, compostos pels anomenats goliards (estudiants i clergues que havien penjat els hàbits a la figuera) són un veritable cant de la joia de viure, dels plaers carnals i una contundent crítica als estaments socials i eclesiàstics imperants a l’època medieval.

S’ha escrit molt de quina era la veritable voluntat expressiva d’Orff. Així, si per un costat sembla refusar els plantejaments d’avantguarda, per un altre costat l’obra sembla una resposta a una meravellosa obra d’Igor Stravinsky (1882-1971) com ho és Les noces, estrenada a París el 1923 i que Orff coneixia d’allò més. Per fer-ho més difícil, Orff va subtitular l’obra amb aquest títol en llatí: Cantiones profanæ cantoribus et choris cantandæ comitantibus instrumentis ataque imaginibus magicis. Això és: Cançons laiques per a cantants i coristes per ser cantades junt a instruments i imatges màgiques.  

Malgrat l’esmentada vinculació amb el règim i l’extraordinari èxit de públic, en la seva estrena, el musicòleg nazi Herbert Gerick va creure que l’obra era “un retorn erroni a elements primitius de l’instrumentalisme i d’un estrany èmfasi a la fòrmula rítmica”. Amb una crítica com aquesta, el més normal hagués estat que Orff hagués passat a engrandir el llistat dels citats “músics degenerats”. No fou així. El mateix führer, a qui estava dedicada l’obra, la considerava com una de les seves obres musicals preferides.

Poc després de la seva estrena existosa, Orff va escriure a la seva editora Schott per dir-los: “tot el que he escrit fins avui i que, per desgràcia, està imprès, es pot destruir. Amb Carmina Burana comencen de veritat les meves obres”. El 1956, un deixeble d’Orff, Wilhelm Killmayer (1927-2017) en va fer una versió, autoritzada pel seu mestre, per a solistes, cor mixt, cor infantil, dos pianos i sis percussionistes que, de fet, és la versió que podrem escoltar avui en un dels concerts de més gran format que s’hagin escoltat, mai, al llarg dels vint-i-quatre anys del festival de Sant Fruitós de Bages.

Oriol Pérez i Treviño


Comments are closed.