GALA DE TENORS

Collage2

11 Juliol 2019, 22:15h.,  MÓN SANT BENET

GALA DE TENORS

 

CARLOS COSÍAS, tenor

MARC SALA, tenor

ALBERT DEPRIUS, tenor

RICARDO ESTRADA, piano

 

PROGRAMA

GALA DE TENORS

O sole mio                                                                                                                                  E.DI CAPUA                      

È la solita storia (de l´òpera L’Arlesiana)                                                                                   F.CILEA

Dicitincello vuie                                                                                                                          R. FALVO

Marechiare                                                                                                                                  P. TOSTI

Mattinata                                                                                                                                    R. LEONCAVALLO

No puede ser  (de la sarsuela La Tabernera del Puerto)                                                            P. SOLOZÁBAL

Bella enamorada  (de la sarsuela El último romántico)                                                             R. SOUTULLO Y VERT

Raquel  (de la sarsuela El Huésped del Sevillano)                                                                     J. GUERRERO

Granada                                                                                                                                      A. LARA

                                                                   ———————–

 

Ti voglio tanto bene                                                                                                                    L. DALLA

Torna a Surriento                                                                                                                         E. DE CURTIS

La fleur que tu m´avais jetée  (de l´òpera Carmen)                                                                 G. BIZET

Rosó (Pel teu amor)                                                                                                                     J. RIBAS

Una furtiva lagrima  (de l´òpera L’elisir d’amore)                                                                       G. DONIZETTI

Funiculì-Funiculà                                                                                                                          L. DENZA

Júrame                                                                                                                                          M. GREVER

Nessun dorma   (de l´òpera Turandot)                                                                                       G. PUCCINI

 

Comprar entrades

 

CURRÍCULUMS

CARLOS COSÍAS, tenor

MARC SALA, tenor

ALBERT DEPRIUS, tenor

RICARDO ESTRADA, piano

 

COMENTARI DEL CONCERT

El concert d’avui té una genealogia que es remunta a una data concreta: la del 7 de juliol del 1990 quan, en motiu de la finalització de la Copa del Món de Futbol, tres dels tenors més populars del moment (J.Carreras, P.Domingo i L.Pavarotti) van decidir pujar junts a un escenari per oferir un programa que, abans de tot, hem de comprendre com una operació de merchandising amb un objectiu: popularitzar el gènere operístic. Si bé, la història oficial ha dit una altra cosa com és que el mànager i productor M.Dradi va voler recaptar diners per a la Fundació J.Carreras i celebrar la recuperació del tenor català després d’haver superat una leucèmia, no és menys cert que la rentabilitat no va quedar en una ocasió única i irrepetible a les termes romanes de Caracalla,sinó que el «producte musical» es va repetir a Los Angeles, al Camp de Mart de París, Yokohama, Bath…

Més enllà del concert pròpiament dit, basat essencialment en un repertori format per àries i romances de les òperes més conegudes, però també d’altres gèneres musicals (napolitanes, musicals, cançons pop), el cert és que aquest format de tres veus va acabar quallant i, a partir dels tres tenors, van sorgir altres fórmules com els «Irish Tenors», «The Three Countertenors» o els «Three Chinese Tenors».

També a Catalunya el pianista i repertorista Ricardo Estrada va pensar en concebre una fórmula semblant i va decidir unir a tres joves tenors com ho són Albert Deprius, Marc Sala i Carlos Cosías per atrevir-se amb un programa que, diguem-ho quan més aviat millor, és d’aquells que, fins i tot, els no coneixedors del gènere, a ben segur, poden haver escoltat alguna vegada, ja sigui de la mà del cinema o la publicitat.

No caldrà esperar gaire estona, per adonar-nos-en, perquè la primera de les peces del recital serà la napolitana ‘O Sole mio (1898), una cançó que ràpidament va ser agafada com a material dels recitals de tenors històrics com ara E.Caruso o B.Gigli. D’aquesta coneguda napolitana passarem a una pàgina que, certament, és més coneguda per ella mateixa que no pas per a l’obra que pertany. Ens referim al «Lamento di Federico» (E la solita storia) pertanyent a l’acte II de l’òpera L’arlesiana (1897) de F.Cilea (1866-1950), possiblement més conegut per la seva Adriana Leocuvrer (1902). Basada en l’obra teatral L’Arlésienne (1872) de l’escriptor occità A.Daudet (1840-1897) de la que Bizet en va compondre una extraordinària música incidental-, el cert és que Cilea la va haver de revisar en diferents ocasions, però des de la seva estrena aquesta pàgina va quedar com una referència i un jove Caruso (1873-1921), l’encarregat d’estrenar-la amb només 20 anys ,la va convertir en una de les grans pàgines per a la veu de tenor.

Dues napolitanes més (Dicitencello vuie de R.Falvo i Marechiare de P. Tosti) ens acostaran a les particularitats d’un gènere (la cançó napolitana) que amb precedents que poden remuntar-se fins al segle XIII, va tenir entre finals del segle XIX i el primer terç del segle XX un important punt d’inflexió de la mà d’un seguit de composicions carregades d’una teatralitat i, molt sovint, lligades a temàtiques com amors apassionats no correspostos, l’emigració a terres llunyanes, que van acabar de posicionar la cançó napolitana com un gènere dramàtic i pessimista. I, per tant, un gènere d’allò més apropiat per a veus expressives com la dels tenors. Només cal que pensem, a tall d’exemple, amb els primers versos de Dicitencello vuie on el text d’E.Fusco ens diu: «Digui-li vostè a la seva amiga/ que he perdut el somni i la fantasia/ que penso sempre en ella/ que és tota la meva vida./ Jo li voldria dir/ però no sé dir-li….».

Si a propòsit del «Lamento di Federico» hem parlat de Caruso, també a la Mattinata de R. Leoncavallo (1857-1919) ens hi hem de referir ja que el compositor de I Pagliacci li va dedicar aquesta obra i Caruso, el 8 d’abril de 1904, va decidir enregistrar-la a Manhattan.

Encara que ens pugui sorprendre, el món de la sarsuela també va tenir espai en els programes dels «3 tenors» i, així, la bellíssima i emotiva romança No puede ser de La tabernera del puerto (estrenada al Teatre Tívoli de Barcelona, el 6 d’abril de 1936) va ser interpretada per un pletòric  P.Domingo en l’esmentat concert de les termes de Caracalla. No tan sols,però, podrem escoltar la romança de Leandro, sinó que també escoltarem dues cèlebre pàgines més de sarsuela: El último romántico (1928) i El huésped del sevillano (1926).

Després d’aquestes tres mostres hispàniques, abans de cloure la primera part, encara hi haurà espai per a la celebèrrima cançó del mexicà A.Lara dedicada a la ciutat andalusa que, curiosament, no havia visitat quan va compondre la cançó, l’any 1932 per a l’anomenat «tenor d’Amèrica» Pedro Vargas.

El món de la cançó napolitana i de les seves extensions expressives arriben a esquitxar pàgines com Ti voglio tanto bene de L.Dalla (mort el 2012) que iniciarà la segona part del concert acompanyada, com possiblement no podria ser d’una altra manera, d’una altra cèlebre napolitana com ho és el Torna a Surriento dels germans De Curtis.

L’òpera francesa (amb una ària de Carmen (1875) de Bizet), l’òpera belcantista (amb la celebèrrima Una furtiva lagrima de L’elisir d’amore, 1832), alguna que altra cançó napolitana més i algunes mostres de cançó catalana (Rosó) i d’una compositora tan fascinant com la mexicana Maria Grever precediran a la interpretació, al final del concert, de l’ària Nessun dorma de Turandot (1926) de G.Puccini que, possiblement, mai més ha tornat a ser el que era després dels concerts dels tres tenors.

Avui, amb les veus d’aquests joves tenors del nostres país, som convidats a gaudir del potencial artístic d’ells com també d’unes pàgines musicals que, possiblement, ja no són part d’un context musical determinat sinó que formen part de l’imaginari sonor col.lectiu. Amb totes les seves corresponents emocions.

 

 Oriol Pérez i Treviño


Comments are closed.