GERMANS CLARET

GermansClaret_5juliol

5 Juliol 2018, 22:15h.,  MÓN SANT BENET

GERARD CLARET, violí / LLUÍS CLARET, violoncel

 

PROGRAMA

SONATA PER A VIOLÍ I VIOLONCEL (1920-22)              M. RAVEL 

(A la memòria de Claude Debussy)

I. Allegro

II. Très vif

III. Lent

IV. Vif, avec entrain

DUO Op.7 PER A VIOLÍ I VIOLONCEL (1914)               Z. KODÁLY

I. Allegro serioso, non troppo

II. Adagio – Andante

III. Maestoso e largamente, ma non troppo lento – Presto

Comprar entrades

 

CURRÍCULUMS

Gerard Claret

Lluís Claret

 

COMENTARI DEL CONCERT

“Duo de Duos”

Per a la celebració del 50è aniversari de la seva trajectòria interpretativa professional, el germans Gerard i Lluís Claret  han triat les dues obres que millor representen el que podríem definir de pedres angulars de l’escàs repertori per a duo de violí i violoncel, que ens han deixat els compositors des del segle XIX.

En començar a sentir els primers compassos de la Sonata per a violí i violoncel de Maurice Ravel probablement ens corprendrà una estranya sensació d’evocació del passat. És la mateixa percepció que sovint comparteixen moltes obres sorgides durant els temps de l’anomenada “belle époque”. En pocs compassos, però, ens adonem que som davant d’una pàgina més transcendental on els “perfums” sonors de l’impressionisme queden ja enrere en el temps, donant pas a una música sòbria, despullada d’elements superflus on el compositor renuncia de manera volguda a l’encant harmònic, tal com el mateix Ravel confessa en els seu “Apunt autobiogràfic”. És en aquesta sobrietat on trobem el caràcter elegíac de la partitura, escrita a la memòria del compositor Claude Debussy, que havia mort en els darrers mesos de la primera guerra mundial, l’abril de 1918. Ravel començava la composició l’abril de 1920, completant-la el febrer de 1922.

L’estrena es va fer a l’antiga Sala Pleyel de París el 6 d’abril de 1922 a càrrec de l’amiga de Ravel i alhora la seva violinista preferida Hélène Jourdan-Morhangue, al costat del violoncel·lista Maurice Maréchal, del que un article de “La Vanguardia” de 1924 en deia: “… reconegut avui en dia com el primer violoncel·lista de França….”. L’acollida de la Sonata va ser molt freda. Mentre algun crític fins i tot va arribar a parlar de “massacre per als intèrprets”, el cèlebre musicògraf francès Roland-Manuel, conscient de la profunditat de l’obra, va suggerir fins i tot que el compositor en fes una adaptació per a orquestra per poder desplegar de manera més ampla la rica i complexa escriptura polifònica amb elements contrapuntístics i fins i tot politonals, que s’hi mostra.

Els motius senzills del primer moviment (Allegro) semblen desplegar-se com un cànon lliure intercanviant de forma constant els modes major i menor i creant dissonàncies inusuals. El Scherzo “Très vif” sorprèn per la combinació de pizzicatos sostenint un moviment de caràcter àcid i d’atmosfera agressiva. El tercer moviment “Lent” esdevé una mena de meditació que s’obre amb un solo de violoncel, que després de l’entrada del violí anirà elevant la seva expressivitat, i cloent en una atmosfera de misteri. El final “Vif, avec entrain” (Viu amb entusiasme), introdueix nous motius de marcat caràcter rítmic, donant al resultat final un caràcter alegre, infantil per moments.

Segur que algun cinèfil no podrà evitar recordar alguna de les escenes del film francès de l’any 1992 “Un cor a l’hivern” (Un cœur en hiver), penúltima pel·lícula del director francès Claude Sautet, on la música de cambra de Ravel en general i aquest duet en particular, n’eren la banda sonora.

A diferència de Ravel, que anomena la seva obra “Sonata”, Kodály opta per la paraula “Duo” tot i que tant la seva estructura com l’envergadura de la seva escriptura són perfectament compatibles amb el concepte Sonata.  Schubert havia usat el mateix terme un segle abans.

A partir de 1910, i malgrat les crítiques àcides dels seus col·legues conservadors de l’Acadèmia de Budapest, la música de Kodály, havia començat a interpretar-se més enllà de la capital hongaresa, a ciutats com París o Zürich. El duo opus 7 havia sorgit justament l’estiu de 1914 a Budapest després del retorn d’un d’aquests viatges. Just a temps, ja que l’esclat de la 1a guerra mundial acabaria interrompent la seva activitat, a part de retardar tant la publicació com l’estrena de l’obra. La partitura no es va publicar fins el 1922, fet que l’aproxima en el temps a la Sonata anterior de Ravel. L’estrena la va fer el duet Waldbauer-Kerpely el maig de 1918. Una nova interpretació es va fer el 1924 al Festival de Salzburg.

Aquest Duo sorgeix de la convicció de Kodály que “les obres d’art que exerceixen la influència més poderosa… són les que expressen més plenament les característiques nacionals de l’artista“. A partir d’aquí no ens sorprendrà percebre en aquesta obra una riquesa sensible de referents sorgits de la música popular hongaresa, inserits dins d’una estructura formal pròpia de la tradició clàssica musical.

Així, el primer moviment (Allegro serioso, no troppo) està ple de gestos folklòrics rapsòdics. El violoncel solista obre l’ Adagio – Andante central. Apareix de seguit el violí desenvolupant plegats un moviment intens amb moments d’inspiració contrapuntística. El final comença amb una introducció  Maestoso e largamente, ma non troppo lento, que aviat donarà pas al Presto una mena de friss , que és el nom que rep la part animada de les dansa hongaresa Verbunkos.

Avui la música de Ravel i Kodaly esdevé per a nosaltres un pastís metafòric d’aniversari. Que sigui per molts anys, Gerard i Lluís!

Joan Vives


Comments are closed.