GORDANA JOSIFOVA, oboè / VLADISLAV BRONEVETZKY, piano

slide2

18 JULIOL 2013 22h

Programa: La poesia de l’oboè (Mozart, Bach, Schumann)

1a Part

J.S.BACH Ària

G.Ph.TELEMANN Sonata en la menor
.Siciliana
.Spirituoso
.Andante
.Vivace

W.A.MOZART Sonata KV 370
.Allegro
.Adagio
.Rondo

2a Part

R. SCHUMANN Tres romances, Op. 94
F.CHOPIN Polonesa-Fantasia, Op. 61 (piano sol)
S.VERROUST Solo de concert, Op. 77

Comentaris:

La Poesia de l’oboè

L’oboè, soprano o poeta?

L’extraordinària bellesa tímbrica d’aquest instrument de canya doble és la causa d’aquest dilema. És impossible no caure seduïts per l’encant de la seva veu brillant i imponent i alhora per la calidesa poètica del seu so.

La benvinguda al concert vindrà de la mà de Johann Sebastian Bach (1685-1750) i de la interpretació amb oboè i piano de la inspirada Ària que apareix en el context de la Suite per a Orquestra n. 3 BWV 1068. L’estima de Bach per la música veneciana del seu temps queda clarament reflectida en aquesta partitura. Potser per això, quan la sentiu amb oboè us pot fer la sensació d’estar escolant el preciós Adagio d’un concert per a oboè d’Albinoni o Marcello.

Contemporani i amic de Bach, G.Ph.Telemann (1681-1767) va ser un compositor prolífic que va deixar música per a tots els instruments que es tocaven en el seu temps i l’oboè no va ser cap excepció. Va ser l’any 1728 a Hamburg quan va publicar un curiós recull titulat “De Getreue Music-mesister” (El company del Mestre de música) un llibre dividit en 25 “Lectionen” on s’hi incloïen obres per tota mena de combinacions: peces per a clavecí, àries cantades, Sonates per a tota mena d’instruments des de la flauta de bec i l’oboè a la viola de gamba, Duets, Partites, Fantasies i un llarg etcètera que veritablement honora el títol amb que es va publicar. Aquesta Sonata en la menor TWV 41:a3, original per a l’oboè i baix continu i que mostra una clara influència de la música italiana del moment, ha esdevingut una de les pàgines més interpretades d’aquest compositor barroc pels oboïstes.

W.A.Mozart també va deixar algunes pàgines il·lustres destinades a l’oboè. En aquest sentit són especialment remarcables el seu Concert en Do Major per a oboè escrit per a G.Ferlendis, que el 1777 treballava com a oboïsta a l’orquestra de Salzburg, que després transcriuria per a flauta travessera i, més enllà d’alguns esbossos inacabats, el preciós Quartet per a oboè i corda K. 370  que va escriure el 1781 quan era a Munic amb motiu de l’estrena de la seva òpera Idomeneo. El destinatari era F.Ramm, aleshores oboïsta de l’orquestra de Munic. Una pàgina que podrem sentir en aquest arranjament en forma de Sonata per a oboè i piano i que ens mostra la sublim inspiració mozartiana a través de moments com l’inspirat adagio en re menor o les virtuoses polirítmies del Rondó final.

Les 3 Romances opus 94 originals per a oboè i piano de R.Schumann, sovint són considerades com un veritable oasi per a l’oboè en un context com el romàntic que va dedicar molta més atenció a escriure per a clarinet que no pas per a oboè. Aquestes tres joies on l’oboè esdevé un veritable poeta, van ser el regal que Schumann va fer a la seva dona Clara pel Nadal de 1849. Sabem que varen sonar a la casa dels Schumann a Düsseldorf el dia de Nadal d’aquell any i el de l’any següent. L’estrena pública va ser pòstuma el gener de 1863 a la Gewandhaus de Leipzig interpretades per l’oboïsta E.Lund acompanyat al piano per K. Reinecke.

L’intermedi pianístic d’aquest concert ve de la mà de F.Chopin (1810-1849) i de la seva darrera polonesa escrita en La bemoll Major abans de l’estiu de 1846, quan la seva relació sentimental amb l’escriptora George Sand estava arribant al final. L’extrema sensibilitat del compositor aguditzada per la malaltia fa pensar als experts que les seves dimensions, el caràcter certament fantasiós que ja es desprèn del títol i la profunda tristesa, dramàtica per moments, que creua la partitura són una clara mostra de la influència que les seves circumstàncies amoroses té a l’obra. F.Liszt fins i tot destacava d’aquesta obra els contrastos entre moments desenfrenats, somriures melancòlics i alguns sobresalts inesperats que per moments ens fan oblidar el característic ritme ternari de les poloneses i ens fan pensar més en l’atmosfera de les balades.

El concert s’acaba amb la música de  S.Verroust (1814-1863) que va ser l’il·lustre professor d’oboè del Conservatori de París entre 1853 i 1860. Abans però, s’havia guanyat la vida com a violinista de l’Orquestra del Palais-Royal fins que va trobar feina com a oboïsta a algunes orquestres parisenques entre les que destaca la de l’òpera, on va entrar el 1839. També va dirigir la banda de la 2a. Legió de la “Garde national” però la seva gran capacitat pedagògica el va permetre succeir al seu professor al Conservatori alhora que esdevenia director de la Chapelle Imperial en els temps de Napoleó III. L’obra de Verroust està quasi exclusivament dedicada al seu instrument com el cas del “Solo de Concert” op 77 escrit dins d’un estil de clara influència operística en la línia de les fantasies virtuosístiques que s’escrivien sovint a partir des fragments d’òperes populars. Encara que aquí Verroust usa temes propis probablement sí que acabareu refermant la impressió, més enllà de l’esperit poètic d’algun dels seus moments, d’estar sentint una veritable soprano.

 Joan Vives

Gordana Josifova Nedelkovska, oboè
Vladislav Bronevetzky, piano


Comments are closed.