Josep Bros (tenor), Mireia Pintó (mezzosoprano), Vladislav Bronevetzky (piano)

concert1

9 Juliol 2015, 22h

Josep Bros (tenor)

Mireia Pintó (mezzosoprano)

Vladislav Bronevetzky (piano)

PROGRAMA

1a Part

BIZET Chanson d´avril **

BIZET Chant d´amour **

MASSENET Ouvre tes yeux bleus *

FAURÉ Après un rêve*

FAURÉ Puisqu´ici bas */**

VIARDOT Havanaise **

GASTALDON Musica proibita *

LEONCAVALLO Mattinata *

ROSSINI À Grenade **

ROSSINI La serenata */**

2a Part

BIZET Séguédille (de l´òpera Carmen)**/*

PUCCINI Donna non vidi mai (de l´òpera Manon Lescaut) *

GOUNOD Où suis je… O, ma lyre immortelle  (de l´òpera Sapho) **

TXAIKOVSKI Kuda, kuda (de l´òpera Evgeny Oneguin) *

DONIZETTI Tutto è silenzio…Dacchè tornasti  (de l´òpera Roberto Devereux) */** 

 

CURRÍCULUMS

Josep Bros

Mireia Pintó

COMENTARI DEL CONCERT

UNIVERSOS SONORS PARAL.LELS

Dos universos sonors diferents, però certament complementaris i paral.lels, constitueixen l’atractiva proposta del concert del duo vocal format pel tenor Josep Bros i la mezzosoprano Mireia Pintó en la inauguració del XXI Festival Internacional de Sant Fruitós de Bages. Dos universos sonors que trobarem repartits en les dues parts del concert. Si, a la primera, serem convidats a l’audició de diferents mostres del gènere de la cançó a França i Itàlia, a la segona ho serem en el sempre fascinant món de l’òpera decimonònica provinent de diferents estètiques i latituds geogràfiques.

A judici de molts musicòlegs, Georges Bizet (1838-1875) és un compositor que no s’ha valorat encara el suficientment. A la seva prematura mort, cal afegir-hi alguns greuges com que només es reconegui, en els nostres dies, com el compositor de l’esplèndida Carmen (1875). Això, òbviament, fa oblidar a meravelloses altres obres com ara les òperes Les pêcheurs de perles (1863), Djamileh (1871)- que tant van inspirar a Richard Strauss en la creació d’Ariadne auf Naxos i que fou dirigida en diferents ocasions per Gustav Mahler- o les Chansons del seu Opus 21 (1866) de les que en podrem escoltar dues mostres que, tanmateix, reflecteixen nítidament la petjada de l’aprenentage de Bizet amb Charles Gounod (1818-1893).

No força més reconeguda resulta ser la figura d’un Jules Massenet (1842-1912), més enllà de ser el creador de les òperes Werther (1892) o Thaïs (1894) en un catàleg operístic gens menyspreable. Treballador incansable, dins del conjunt de la seva obra hi trobem fins a 200 cançons entre les que hi trobem Ouvre tes yeux bleus  (1882) amb text de Paul Robiquet.

Dins de l’univers sonor de la “chanson”, potser cap altre compositor com Gabriel Fauré (1845-1924) va dedicar tanta atenció al gènere. Les dues mostres del recital d’enguany ens permetran confirmar allò que s’ha dit en tantes ocasions del compositor de Pàmies: la seva gran invenció melòdica.

Una mostra de l’art compositiu de Pauline Viardot (1821-1910)- una compositora-intèrpret a la que Mireia Pintó ha dedicat una especial atenció com així ho va mostrar amb l’espectacle Pauline Viardot, un retrat musical en l’edició del festival d’ara fa dos anys- servirà de transició per a quatre mostres de la cançó italiana. Des de la cèlebre romança Musica proibita d’Stanislao Gastaldon (1861-1939)- convertida de la mà de diferents tenors en un dels hits que no poden faltar mai en un recital- fins a la Mattinata de Ruggero Leoncavallo, que el compositor d’I Pagliacci va dedicar al  gran tenor Enrico Caruso el 1904. També hi haurà espai per a les sempre delicioses i imaginatives peces de Gioacchino Rossini (1792-1868) pertanyents als seus Péchés de vieillesse, que el compositor de Pésaro va compondre entre 1857 i 1868. À Grenade (1861)- dedicada a Isabel II, reina d’Espanya- i La Serenata, un nocturn per a dues veus clouran aquesta primera part.

El món de l’òpera serà, indubtablement, el gran protagonista de la segona part. La Séguédille de la Carmen obrirà un bloc que ens portarà fins al romanticisme apassionat i exacerbat de l’ària Donna non vidi mai de l’Acte I de Manon Lescaut, estrenada a Torí el 1893, i convertida en el primer gran èxit de Puccini, malgrat els seriosos dubtes que havia exposat el seu editor Giulio Ricordi en haver estat un tema ja tractat operísticament per Massenet i Auber.

Estrenada l’abril de 1851, Sapho de Charles Gounod (1818-1893) s’erigeix com una de les mostres més excelses de l’òpera romàntica francesa, malgrat que en els nostres dies sigui poc interpretada a excepció d’aquesta meravellosa ària O, ma lyre immortelle.

La relació de Piotr Illich Txaikovski amb el món de l’òpera, malgrat que en els nostres dies sigui reconegut especialment només en el vessant orquestral, no fou secundària com ho demostra la desena d’òperes compostes. Entre aquestes, en sobresurt Eugene Onegin (1878) on l’ària de Lensky Kuda, kuda té un dels seus moments de més potència lírica i expressiva.

Estrenada al Teatro San Carlo de Nàpols el 29 d’octubre de 1837, la tragèdia lírica Roberto Devereux és un dels títols més cohesionats de Gaetano Donizetti (1797-1848), tot i que no és molt freqüent de representar-se respecte a d’altres títols donizettians (pensem en Lucia di Lammermoor, L’elisir d’amore o Don Pasquale). L’escena vuitena de l’Acte I, que té lloc entre els personatges de Sara i Roberto, serà la que clourà el recital d’obertura del festival d’ enguany. Un recital que és una immensa suma de tres talents artístics com ho són Josep Bros, Mireia Pintó i Vladislav Bronevetzky.

Oriol Pérez


Comentarios cerrados.