MANEL CAMP, piano / LLIBERT FORTUNY, saxos i computers / MIREIA FARRÉS, trompeta

slide3

11 JULIOL 2013 22h
“JZBACH”
Manel Camp, Llibert Fortuny i Mireia Farrés ens demostren, una vegada més, que el jazz és un llenguatge universal. Que lluny queden els contenidors estanc, aquells que, guiats per criteris gairebé científics, distingien entre música culta i popular; entre bona música i música de carrer…
Una vegada esbucades les fronteres, en aquesta ocasió ha estat J.S. Bach –ara amb Z de Jazz– qui ha volgut vestir-se amb les puntades doctes d’aquest trio de mestres de la improvisació. La seva música, un cop més, esdevé un diàleg de sorpreses, que ens porta des dels motius inconfusibles del geni alemany fins a propostes genuïnes i actuals, en un itinerari que, com sempre, només la perícia fa que sembli planer.


Programa:

Partita 2 (per a teclat), BWV 826
Erbarme dich, mein gott (de la Passió segons St Mateu), BWV 244
Partita 3 (per a violí), BWV 1006
Ich Ruf Zu Dir, Herr, BWV 639
Brandemburg nº 3, (1r moviment), BWV 1048
Concert en F minor per a clave, BWV 1056
Watchet auf ruft uns die Stimme, BWV 645
Badinerie (de la Suite orquestral en B minor), BWV 1067

Comentaris

JZ BACH (amb z de jazz)

Jazz Bach, Jazz Sebastian Bach, Sebastian Jazz, Play Bach o fins hi tot un bar musical ja desaparegut a Barcelona que s’anomenava “Juan Sebastian Bar”, etc… La llista podria ser molt més llarga, però tot plegat incideix  en la sempre esmentada, però no per això menys real, universalitat del compositor Johann Sebastian Bach (1685-1750). Entre les moltes qualificacions de Bach, la de “Gran Mestre” esdevé particularment versemblant, tant per la seva capacitat pedagògica demostrada dia a dia a través de l’ús que de la seva música en fan Escoles de Música i Conservatoris d’arreu del món, com per l’immens filó d’inspiració que aquesta ha representat, particularment des que se’l va  anar redescobrint durant el segle XIX. La llarga llista de compositors romàntics que varen trobar inspiració en ella, des de Chopin i Schumann fins a Brahms o Reger, ha tingut continuïtat al segle XX i fins i tot al XXI. Per tant si ha sigut capaç d’inspirar a grans figures del panorama clàssic, a qui sorprèn que hagi pogut fer el mateix amb els noms en majúscules dins d’altres gèneres com el Jazz?

En aquests sentit hi ha hagut alguns episodis francament significatius com ara quan el pianista J.Loussier el 1959, quan tenia 25 anys, amb el “Jacques Loussier Trio” va enregistrar el disc “Play Bach”  que va vendre 6 milions de còpies en 15 anys i que incloïa entre molts altres temes l’ “Air on a g strings” popularitzat fins i tot a través de la publicitat. Mentre Loussier va seguir traient nous “Play Bach”, el 1963 el grup vocal Swingle Singers treia el primer volum del seu “Jazz Sebastian Bach”, on cantaven una selecció d’obres amb “ba-dà -ba-dà…”  reforçant el dispositiu “a capella” amb un acompanyament rítmic de bateria i contrabaix. A casa nostra, va ser el 1995 quan en Manel Camp, aleshores amb la pianista L.Mosca, encetaven aquest antològic perible de fusions entre música barroca i Jazz (Bach inclòs) que varen anomenar “Contrast” i que va tenir una extraordinària repercussió. Improvisar sobre Bach en aquells anys va ser vist quasi com una heretgia sobretot per una petita però sorollosa part de públic que era alhora tan conservador en quant a gustos, com probablement desconeixedora de l’essència de la realitat vital i professional de Bach, més famós en molts moments com a virtuós improvisador que no pas com a compositor.

La improvisació forma part de la història de la música. De fet, en essència la música ha estat sempre improvisació. Només cal repassar mentalment unes quantes manifestacions musicals de perfil més ètnic per adonar-nos que elements com la repetició és tant necessària com la recreació o la improvisació. Les partitures que conservem des dels temps medievals són una part petitíssima i probablement poc representativa del que era la realitat musical quotidiana d’una població majoritàriament analfabeta però que no per això deixava de gaudir de la música. Sabem que a la baixa edat mitjana els cantants eren capaços d’improvisar polifonies sobre una melodia prèvia normalment d’origen gregorià. L’Art de les glosses del Renaixement no deixava de ser un conjunt de pautes per ornamentar la  música que es tocava fent que a la pràctica allò que apareixia a la partitura fos simplement una base per a la improvisació. Clar que quan al segle XVII arribarà el nou perfil de l’ intèrpret virtuós, o potser hauriem de dir més virtuós que mai fins aleshores, la improvisació va esdevenir un dels grans elements que establia un pont a tres bandes entre l’essència més profunda de la creació, l’expressió interpretativa i la dimensió d’espectacle.

Fa un parell d’anys, en el text que acompanyava el concert que en Manel Camp i en Llibert Fortuny varen fer en l’edició del 2011 d’aquest mateix Festival de Sant Fruitós, ja varem destacar les fastuoses improvisacions que es descriuen d’alguns dels grans violinistes, flautistes, clavecinistes, organistes… del barroc com ara Biber, Vivaldi, Corelli, Tartini o fins i tot l’organista Dietrich Buxtehude que a l’església de Santa Maria a la nòrdica ciutat alemanya de Lübeck molts dies feia les anomenades “Abendmusik” (Música de tarda) que consistia en fer principalment improvisacions en forma de Preludis i Fugues o bé a partir dels populars Corals que cantava la comunitat luterana durant la litúrgia.  No cal dir que Bach, alumne de Buxtehude durant uns mesos, va esdevenir un veritable mestre en aquest art, capaç d’improvisar  a partir de tota mena de corals o, fins i tot, fugues a 6 veus sobre un teclat, com ho testimonia el cèlebre episodi amb el rei Frederic el Gran de Prússia al Palau de Potsdam l’any 1747, del que en va sorgir l’antològica Ofrena Musical BWV 1079.  És també en els temps de Bach quan s’imposa la improvisació d’una cadència al final d’alguns moviments de concerts per a solistes i orquestra. Una tradició que seguirà durant tot el segle XIX.

En el fons, els temps no han canviat tant i de la mateixa manera que Franz Liszt, fins i tot quan va venir a Barcelona el 1845, era capaç de demanar al públic que li suggerissin un tema a partir del qual ell en feia la seva fantasia o paràfrasi totalment improvisada, avui la Mireia, en Llibert i en Manel es passejaran per algunes de les precioses peces que ens va deixar el gran mestre per recrear-ne la seva essència tot posant la Z de jazz abans de la B de Bach.

Joan Vives

Manel Camp, Piano
Llibert Fortuny Saxos i computers
Mireia Farrés, Trompeta


Comments are closed.