Mireia Pintó – Arcattia

27juliol

27 Juliol 2017,  22 h., MÓN SANT BENET

Mireia Pintó, Mezzosoprano

Arcattia, Ensemble

PROGRAMA

“Paraules d’amor”

H. PURCELL Dido i Enees: suite instrumental de l´òpera

J. HAYDN Arianna a Naxos*

R. WAGNER Idil.li de Siegfried

R. SCHUMANN Amor i vida d´una dona* (arranjament per cordes: J.Cornudella)

-Des que el vaig veure

-Ell, el millor de tots

-Tu, anell al meu dit

-Ajudeu-me, germanes

-Dolç amic, em mires sorprès

-Al meu cor, al meu pit

-Ara, per primera vegada m´has fet mal

Mireia Pintó, mezzosoprano*

Arcattia Ensemble

Quim Térmens,violí

Joan Morera, violí

Maria Morera, viola

Lluís Heras, violoncel

Sebastian Forest, contrabaix

Gregori Ferrer, clave

Comprar entrades

CURRÍCULUMS

Mireia Pintó

Arcattia 

COMENTARI DEL CONCERT

Paraules d’amor

Conscients, plenament, del que representa l’amor dins de la creativitat artística en general i musical en particular,  Mireia Pintó i els membres del grup Arcattia, despleguen el seu viatge sonor moguts per l’energia que l’amor, en paraules, imprimeix en una tria certament antològica d’obres musicals mostra de com l’energia de l’amor i el desamor converteix la condició humana “…en petites naus davant d’onades gegants”, com deia el llibretista Pietro Metastasio .

Precisament, la majoria d’informació que ens arriba del passat ho fa polaritzada a l’entorn de l’amor i la política. Aquesta darrera marcada en bona mesura pel poder dels grans imperis i monarquies alhora que per la gestió militar de tot plegat.

Precisament l’obra amb que comença el concert n’és un bon testimoni… l’amor entre la preciosa reina Dido de Cartago i Enees, un dels grans herois de la guerra de Troia. És Virgili qui ens narra com una tempesta desvia les nau d’Enees cap a Cartago on s’enamorarà de la seva reina. Enees ha de seguir el destí, provocant així la mort de Dido.

Va ser la refinada Boarding School for Girls de Chelsea, Londres, la destinatària de la música que el compositor barroc anglès Henry Purcell va escriure l’any 1689. L’escriptor irlandès Nahum Tate (1652-1715) va ser qui va convertir la narració de Virgili en text per a aquesta versió operística de “Dido&Aeneas”.

Franz Joseph Haydn va escriure la seva Cantata dramàtica “Arianna a Naxos” l’any 1789 potser pensant  en la veu de Biancha Sachetti, una mezzo sorgida a l’orfenat “dei mendicanti” de Venècia. Malgrat tot sembla poc evident que l’arribés a interpretar, degut al fet que no hi ha documentada cap visita d’aquesta cantant al palau Esterhazy o a Viena. Eren els darrers temps de servei de Haydn al príncep Nicolau I Esterhazy (1714-1790). Poc després, el febrer de 1791, durant el seu primer viatge a Londres,  va ser el castrat Gasparo Pacchierotti, qui la interpretaria, amb gran èxit de crítica i públic, al costat del mateix compositor assegut al Fortepiano.

A priori, la limitada extensió de tessitura i la manca d’ornamentació suggereixen que l’obra podia haver estat escrita per a una cantant no professional. Per contra la força recau més en la capacitat d’interpretació dramàtica. Aquesta trets fan que avui sigui vista

com una pàgina única entre les obres vocals per a solista de Haydn. Ell mateix la va arribar a considerar com una de les seves millors composicions. Certament hi mostra, com mai, la seva capacitat d’expressió dramàtica a través de dos recitatius alternats amb dues àries,  amb contrastos  que il·lustren perfectament un text on els rajos d’esperança i l’angoixa profunda fustiguen la pobre Arianna, princesa de Creta, abandonada a l’illa de Naxos pel seu estimat Teseu.  L’ària de ràbia final, totalment inesperada, esdevé un colofó particularment memorable.

L’Idil·li de Siegfried ens transporta cap a un altre univers sonor. Richard Wagner la va escriure l’any 1870 i avui esdevé una de les poques obres de maduresa que va concebre de forma estrictament instrumental, concebuda inicialment  de forma cambrística. Som davant d’una pàgina novament moguda pels sentiments amorosos, encara que aquesta vegada no són els de cap personatge fictici, sinó els del propi compositor.

Al diari personal  de Còsima Liszt, segona esposa de Wagner, el dia de Nadal de l’any 1870, dia del seu aniversari,  hi podem llegir: «Em va despertar el so d’una música nova, meravellosa i desconeguda que tocava un petit grup de cambra. En acabar, Richard va aparèixer amb els meus cinc fills i em va oferir la partitura anomenada “Regal simfònic d’aniversari». Aquest episodi es va produir a la vila de Triebschen (al costat de Lucerna, Suïssa). Wagner havia acabat aquell penyora musical  d’amor, el dia 4 de desembre anterior. El seu amic Hans Richter va dirigir els assajos en secret amb els músics. Però el dia de Nadal el mateix Wagner en va dirigir l’estrena privada. Còsima complia 33 anys, alhora que feia poc més d’un any i mig que havia nascut el primer fill de la parella: Siegfried (1869-1930). En origen, aquesta delicada i deliciosa partitura anava destinada a l’àmbit estricte familiar i amical, però les dificultats financeres, cròniques a la vida de Wagner, el van portar a publicar-la el 1878, ampliant l’orquestració original, i posant-li el títol amb que la coneixem avui “Idil·li de Siegfried”. Còsima confessava en el seu diari que havia plorat arran d’aquesta decisió. La partitura incorpora alguns temes que el compositor usaria a l’òpera “Siegfried” el 1876, així com també la citació d’una antiga cançó de bressol popular alemanya titulada “Schlaf, Kindchen, Schlafe”, refermant d’aquesta manera la semiòtica privada de la composició.

El present camí de “Paraules d’amor” en música es completa amb una atractiva, íntima i alhora intensa  obra vocal. Es tracta d’una  instrumentació per a veu i corda, feta especialment per a aquesta ocasió,  d’un dels cicles de lieder més estimats de Robert Schumann (1810-1856)…  “Frauenliebe und  leben (L’ amor i la vida d’una dona ) opus 42, escrits sobre una col·lecció de 8 poemes escrits el 1830 i publicats el 1836 per Adelbert von Chamisso, pseudònim de Louis Charles Adélaïde de Chamissot (1781-1838), militar, poeta i botànic alemany d’origen francès.

Robert Schumann va compondre originalment el cicle per a veu i piano l’any 1840, quan feia molt poc que havia aconseguit casar-se amb Clara Wieck, filla del seu professor Friedrich Wieck. Clara l’havia animat a desenvolupar la seva capacitat creativa més enllà de les composicions exclusives per a piano sol. Durant tot aquell any, Schumann va completar quasi la meitat del seu catàleg liederístic. Estem parlant d’unes 150 cançons, entre les quals brillen, amb llum pròpia, cicles com “Dichterliebe” (Amor de poeta) o el que podrem sentir avui.

A cadascun dels 8 lieder és la mateixa dona la que, en primera persona i de forma cronològica, ens va descrivint els diferents episodis de la seva pròpia vida amorosa, sempre immersos en una atmosfera genuïnament romàntica. Aquest és el resum temàtic del cicle:

1.- “Seit ich ihn gesehen” (Des que l’he vist):  evoca el dia en coneix l’home de la seva vida.

2.- “Er, der Herrlichste von allen” (Ell, el més magnífic de tots):  Expressa de forma directe el més sincer enamorament.

3.- “Ich kann’s nicht fassen, nicht glauben” (No ho puc comprendre. No ho puc creure):

Recorda el moment en que s’adona que ella és l’escollida pel noi del seus somnis

4.- “Du Ring an meinem Finger” (Tu, anell, al meu dit): Petita marxa nupcial evocadora del casament.

5.- “Helft mir, ihr Schwestern” (Ajudeu-me, germanes). Demana ajuda a les germanes  per preparar-se pel casament

6.- “Süßer Freund, du blickest” (Dolç amic, em mires sorprès). Evocació de la nit de noces i espera dels fills.

7.- “An meinem Herzen, an meiner Brust”  (Al meu cor, al meu pit) Canta l’alegria i la plenitud de la maternitat.

8.- “Nun hast du mir den ersten Schmerz getan” (Ara m’has causat el primer sofriment). Colpidor lied final on ens parla de la mort de l’espòs estimat.

Joan Vives


Comments are closed.