MIREIA PINTÓ (MEZZOSOPRANO), MAC MCCLURE (PIANO)

Concert 14 de JuliolV3

14 Juliol 2016, 22h, MÓN SANT BENET

Mireia Pintó (mezzosoprano)

Mac McClure (piano)

PROGRAMA

 “CABARET SONGS”

 F. Poulenc (1899-1963)

Voyage à Paris (Apollinaire)

Les Chemins de l´amour    (Anouilh)

Hommage à Edith Piaf (piano sol)

 E. Satie (1866-1925)

La diva de l´empire  (Bonnard/Blès)

Je te veux   (Pacory)

O. Straus (1870-1954)

Je ne suis pas ce que l´on pense (Willemetz/Marchand)

J. Cassadó (1867-1926)

Pour une larme (piano sol)

M. Rosenthal (1904-2003)

La souris d´Angleterre (Nino)

B. Britten (1913-1976)

Cabaret songs”  (W.H. Auden)

Tell me the truth about love

Funeral Blues

Johnny

Calypso

W. Bolcom  (1938)      

Cabaret songs” (A. Weinstein)

Places to live

Fur

Waitin

Amor

George

Comprar entrades

CURRÍCULUMS

Mireia Pintó

Mac McClure

COMENTARI DEL CONCERT

CABARET SONGS
 

La música occidental ha viscut, durant molts anys, en el món de la taxinomia, les etiquetes i la corresponent divisió en gèneres i estils. Aquesta tan sols, però, és una forma de veure i comprendre aquesta música. Amb el pas dels anys, però, s’han començat a generar diàlegs i formes de veure la música com un immens diàleg entre móns sonors aparentment oposats i/o difícils de conciliar.

La producció Cabaret Songs que ens presenten Mireia Pintó i Mac McClure té alguna cosa del que acabem d’afirmar. Així a Cabaret Songs som convidats a conèixer algunes de les relacions establertes entre l’anomenada <<música de concert>> (o si voleu entre la música clàssica/culta) amb el món del cabaret. Però, com s’inicià aquesta relació?

Aquesta relació s’inicià des del moment que el món del cabaret va irrompre en l’escena de l’oferta cultural europea. Tot i que, reiteradament, s’ha dit que el cabaret nasqué a la ciutat de París amb la inauguració de Le Chat Noir a París el 1881, cal dir que des de finals del segle XVIII ja es podien localitzar en aquesta capital europea establiments on es reunien pintors, poetes, compositors i instrumentistes per cantar-hi, predominantment, cançons de taverna. Això ens permet, òbviament, anar encara més lluny en el temps ja que no ens poden passar per alt les conegudes Cançons de taverna d’un Henry Purcell (1659-1695). Aquesta realitat ens permer trencar, per complet, el clixé d’associar la música clàssica amb persones molt serioses i ben vestides que executen les seves interpretacions davant d’un públic reverent que, en ocasions, sembla estar convençut de la seva superioritat intel.lectual perquè escolten unes obres musicals associades a l’alta cultura. En realitat succeeix, però, que les peces en qüestió havien nascut per a ser interpretades en autèntics tuguris de mala mort i per tractar-hi temàtiques com el sexe i la cervesa.

La relació de l’anomenada alta cultura amb aquesta tipologia de locals ha estat una constant i, així, sense anar més lluny un pintor com el nostre Ramon Casas (1866-1932), de qui enguany commemorem el 150è aniversari del seu naixement en un espai tan significant i significat a la seva vida com el Monestir de Sant Benet de Bages, va ser un dels promotors de la cerveseria-cabaret Els Quatre Gats que havia agafat la seva font d’inspiració en el citat cabaret Le Chat Noir en haver-hi treballat el seu amic Pere Romeu (el company de Casas en el conegut quadre del tàndem que ocupava una de les parets d´Els Quatre Gats).

A l’entorn d’aquests establiments es van anar generant unes complicitats que, a la llarga, van acabar aflorant la materialització de manifestacions artístiques i musicals. Basant-se en elements de provocació i transgressió, el cabaret fou l’espai propici per a la proliferació de les avantguardes artístiques (pensem en el Cabaret Voltaire de Zuric que va veure néixer el moviment dadà) i la participació a l’entorn d’aquests establiments de molts compositors: des de Claude Debussy fins a Darius Milhaud, Erik Satie i, fins i tot, un Arnold Schönberg…

Cabaret Songs és, d’alguna forma, l’intent de posar negre sobre blanc aquesta relació i, així, s’iniciarà el concert amb una de les cinc cançons pertanyents a les Banalités compostes el 1940 per Francis Poulenc (1899-1963) en base a poemes de Guillaume Apollinaire (1880-1918), un dels més destacats literats d’avantguarda del segle XX i, per tant, home que freqüentà els cabarets. El mateix any  1940, Poulenc composà Les Chemins de l’amour en base a les paraules de Jean Anouilh (1910-1987). Aquesta cançó formava part de la peça teatral Léocadia i l’actriu i cantant Yvonne Printemps, a qui estava dedicada, la difongué gràcies a un enregistrament ja considerat avui com a mític.

No menys mítica fou Édith Piaf (1915-1963) “la Môme” i Poulenc en les seves sèries de les Improvisations on homenatjà a diferents compositors clàssics com F. Schubert, F. Chopin o S. Prokofiev no es va poder estar de dedicar-ne una (la número 15) per a la seva amiga i mítica cantatriu.

Tanmateix el concert d’avui de Cabaret Songs mostra dues parts ben diferenciades. Si una d’elles és la que hem de relacionar amb el món francès (amb les esmentades peces de Poulenc, però també amb les d’Erik Satie, Oscar Straus, Joaquim Cassadó i Manuel Rosenthal), al marge del fet de què alguns d’aquests noms no fossin francesos d’origen, la segona part ens portarà a dues mostres de Cabaret Songs de dos importants noms de la música britànica i nordamericana, respectivament: Benjamin Britten (1913-1976) i William Bolcom (1938).

En el cas de les Cabaret Songs (1930) de Britten ens trobem amb un cicle de 4 cançons sorgides de la seva relació amb el conegut poeta Wystan Hugh Auden (1907-1973). Aquest, com a conseqüència de les seves vivències i experiències nocturnes en el Cabaret de Berlin, va poder escriure uns poemes on l’imaginari musical de Britten el portà fins i tot a reminiscències de Cole Porter tal i com succeeix a Tell me the truth about love.

La relació entre el poeta Arnold Weinstein (1927-2005) i William Bolcom s’originà a la dècada dels 60 en haver treballat conjuntament en la peça de teatre musical Dynamite Tonite. Posteriorment, ambdós decidiren compondre diferents cicles de cançons de cabaret ja que la dona de Bolcom, Joan Morris, va ajudar a fornir la creació d’un equip de composició-producció. Ben mirat, però, amb l’ús del mateix sistema que va permetre al binomi Britten & Auden de compondre les seves Cabaret Songs:  la presència de la cantatriu Hedli Anderson.

Oriol Pérez

 

Comments are closed.