MIREIA PINTÓ, mezzosoprano VLADISLAV BRONEVETZKY, piano

mireia-vladi2

31 de juliol 2014 22h

MIREIA PINTÓ, mezzosoprano
VLADISLAV BRONEVETZKY, piano
ORQUESTRA DE CAMBRA TERRASSA 48
QUIM TÉRMENS, direcció

 

PROGRAMA

1a part

MOZART
Divertiment en Fa M KV 138

CHOPIN
Concert per a piano i orquestra n. 2 en fa menor, Op. 21

-Maestoso
-Larghetto
-Allegro vivace

2a part

BIBER
Battalia en Re Major, C. 61

TOLDRÀ
Cançó de passar cantant (Sagarra)
Romanç de Santa Llúcia (Sagarra)
Festeig (Maragall)
A l´ombra del lledoner (Garcés)
Abril (Catasús)

MOZART
Ch´io mi scordi di te? Non temer KV 505

 

curriculums

Mireia Pintó, mezzosoprano
Orquestra de Cambra de Terrassa 48
Quim Térmens, director-concertino
Vladislav Bronevetzky, piano

 

COMENTARIS

Dues parts ben diferenciades, pel seu grau de popularitat i coneixença, són les que ens presenta la magnífica Orquestra de Cambra Terrassa 48 junt als solistes Mireia Pintó i Vladislav Bronevetzky en el concert de clausura del XX Festival Internacional de Música Clàssica Sant Fruitós de Bages.

La sempre fascinant música de W.A.Mozart (1756-1791) serà la que obrirà el concert amb la interpretació del Divertimento en Fa Major, K.138 (1772), una obra que, si bé ha acabat interpretant-se habitualment amb un orgànic per a orquestra de cordes, era original per a quartet de corda. Compost com a sèrie junt als Divertimenti K.136 i K.137 ens trobem amb una obra on un Mozart de només 16 anys és capaç ja de mostrar sense embuts un talent artístic que, amb els anys, acabaria per marcar el rumb de la història de la música. En aquesta sèrie de divertimenti hi copsem una forta influència de la música italiana,  en especial en allò que té a veure amb l’estil melodiós i cantabile. No és això fruit d’una valoració musicològica, sinó més aviat la conseqüència natural de la gira realitzada per Mozart a Itàlia, acompanyat del seu pare Leopold, durant el curs 1770-1771 on el jove compositor de Salzburg va poder conèixer les músiques de compositors com J.A. Hasse, N.Jommeli, G.B. Sammartini i N. Piccinini, entre d’altres.

Malgrat portar el número 2 en el seu catàleg, el cert és que el Concert per a piano i orquestra núm.2 en fa menor, opus 21 de Frédéric Chopin (1810-1849) és, en realitat, el primer concert compost pel virtuós polonès, si bé fou publicat posteriorment al Concert per a piano i orquestra núm.1 en mi menor, opus 11. Estrenat pel propi Chopin a Varsòvia el 17 de març de 1830, ens trobem al davant d’una obra on Chopin desplega un broll d’invenció melòdica i una alta expressivitat que el justifiquen com un dels grans noms del primer romanticisme. No obstant això, cal dir que el concert, estructurat en tres moviments, participa d’una planificació formal d’allò més deutora dels concerts per a piano clàssics de W.A.Mozart i L.v.Beethoven (1770-1827) que Chopin havia estudiat al Conservatori de Varsòvia d’una manera lliure i imaginativa. Especialment rellevant ens sembla d’assenyalar el segon moviment on Chopin realitza una lectura personal de l’estil belcantista de compositors operístics com G.Rossini i V.Bellini com a mostra de la passió secreta, confessada en unes cartes, per una jove cantant del Conservatori de la capital polonesa. Admirat per Schumann i Liszt, el tercer moviment es construeix en base a una masurca.  Escrit per a orquestra amb efectius consistent a fustes a dos, 2 trompes, 2 trompetes, trombó, timpani i cordes, n’escoltarem la versió per a cordes curulla de l’essència poètica que conté un dels concerts més meravellosos de la primera meitat del segle XIX.

Heinrich Ignaz Franz von Biber (1644-1704) és, possiblement, un dels compositors més reeixits del segle XVII, malgrat una desconeixença generalitzada. Creadors d’obres canòniques com ara les Sonates del Rosari o la Missa Salisburgensis per a 53 veus, una de les obsessions de Biber va ser el de materialitzar musicalment trets propis del descriptivisme. És sota aquest prisma que hem de situar la seva Battaglia à 10 per a violí, cordes i continu on, seguint la tradició d’altres compositors com Janequin, Gabrieli o Byrd, intenta imitar els sons d’una batalla a través de l’escriptura musical.

El compositor vilanoví Eduard Toldrà (1895-1962) és, indubtablement, una de les grans personalitats musicals a Catalunya durant la primera meitat del segle XX. Les circumstàncies, però, van fer que Toldrà hagués d’esmerçar, des de 1944, grans esforços en la direcció orquestral al capdavant de l’Orquestra Municipal de Barcelona, un fet que no li va permetre dedicar-se amb més intensitat en la creació musical. Considerat com un dels grans exponents de l’anomenat Noucentisme, Cinc cançons són les que podrem escoltar, aquesta nit, en un ordre diferent al cronològic que ara desglossem: Cançó de passar cantant (1928) i Romanç de Santa Llúcia (1924) ambdues amb lletra de Josep M.de Sagarra (1894-1961), Festeig (1915) amb text de Joan Maragall (1860-1911), A l’ombra del lledoner (1924) amb text de Tomàs Garcés (1901-1993) i  Abril (1920) de Trinitat Catasús (1887-1940). Totes elles són d’allò més paradigmàtiques de l’exquisit tractament musical donat al text poètic assolint una unitat poèticomusical absolutament referencial en la història de la música catalana.

No menys referencial és la darrera de les obres del concert: l’ària de concert KV 505 “Ch’io mi scordi di te? … Non temer, amato bene” de W.A.Mozart composta per a soprano, piano obligat i orquestra a Viena el 1786. Estructurada en forma d’escena (recitatiu i rondó), originalment fou concebuda com una ària d’inserció per al personatge d’Idamante pertanyent a la seva òpera Idomeneo. Dedicada a Nancy Storace, sembla que l’estrena va tenir lloc el 23 de febrer de 1787 amb el propi Mozart com a intèrpret de piano. Que l’escena fou ràpidament un èxit ho demostra com el 12 de maig de 1789, Mozart va tornar a interpretar-la a la Gewandhaus de Leipzig al costat de la cantant Josepha Duschek.

 

Oriol Pérez i Treviño

 


Comentarios cerrados.