NÚRIA RIAL (SOPRANO), ARTEMANDOLINE

Concert 7 juliol v2

7 Juliol 2016, 22h, MÓN SANT BENET

Núria Rial (soprano)

ArteMandoline (Juan Carlos Muñoz & Mari Fe Pavón mandolines barroques / Cristina Vidoni, violoncel / Manuel Muñoz, guitarra barroca / Alla Tolkacheva, mandolina & mandola barroca /
Jean-Daniel Haro, Violone & contrabaix / Jean-Christophe Leclère, clavecí)

PROGRAMA

“SOSPIRI D’AMANTI”

Evaristo Delice dall’Abaco (1675-1742)

Concerto a più Instrumenti op.V. 6

Allegro – Aria cantabile – Allegro – Ciacona allegro spiccato & rondeau

Antonio Caldara (c. 1671-1736)

Cantate << Aria << Ah se toccasse a me >>

Francesco Bartolomeo Conti (1681-1732)

Aria << Bramo un core che impari dal moí >>

Georg Friedrich Händel (1685-1759)

Aria ” No se enmendará jamás ”

Domenico Scarlatti (1685-1757)

Sonata K90 per mandolino e basso

Grave – Allegro – Siciliana – Allegro

Giovani Paisiello (1740-1816)

Aire de Rosine <<Rien ne peut calmer ma peine>>

Gabriele Leone (1725-1790)

Cantate à voix seule et symphonie dans le genre Italien

Amoroso con moto- Moderato- Gustoso- Piacevole

Comprar entrades

CURRÍCULUMS

Núria Rial

ArteMandoline

COMENTARI DEL CONCERT

LA VEU DE LA MANDOLINA

Quan es parla de la mandolina, una de les primeres coses en les que segurament pensem és en la deliciosa serenata del “Don Giovanni” de W. A. Mozart, quan el mateix Don Joan canta allò de “Deh, vieni a la finestra”, o en diversos equivalents que podem trobar a òperes d’autors com ara Cimarosa, Salieri i tants altres. En sentir-les, la sensació d’encant en estat pur ens corprèn l’ànima. Sens dubte aquesta és la millor predisposició per al present concert on se’ns convida a un retrobament singular amb la sonoritat més genuïna de la música barroca escrita de forma original combinant veu, mandolina i corda. És l’esperit de recuperació d’aquest repertori el que engega, enfoca i impulsa el present programa construït a base de tresors musicals, plens d’un dolç encant que de mica en mica ens va posseint els racons més íntims de l’ànima. Una col·lecció de petites sorpreses que vénen sovint de prestatges de biblioteques, arraconats i empolsinats, que de mica en mica van recuperant la llum que varen tenir quan diferents aristòcrates melòmans en varen impulsar la seva composició. És per això que aquest repertori esdevé testimoni del sentit de bellesa sonora d’un temps alhora que el retrat d’un vessant de la vida quotidiana en que la música era tal vegada el nucli polaritzador d’intel·lectualitat i esbarjo. Així doncs, aquestes obres incorporen la invitació implícita al viatge cap el gaudi de l’ambient més íntim i genuí d’alguns salons particularment d’ Itàlia, França i Àustria al segle XVIII. Veu i instruments, en tota la seva combinatòria possible, competeixen en encant i bravura, en un discurs de contrastos equidistant entre vivesa, intimitat i bellesa.

Hi ha a l’entorn de 200 obres conservades per a mandolina, escrites entre 1690 i 1800. La llista inclou àries d’òperes i d’oratoris, cantates, cançons de moda… Algunes es van publicar, però en la majoria de casos s’han conservat de forma manuscrita. Aquest balanç és provisional ja que alguns experts apunten que hi ha molta partitura per a mandolina que encara segueix dormint tranquil•lament en carpetes d’arxius d’arreu del món, esperant que algú les desperti algun dia. Un dels motius que pot explicar l’èxit de la mandolina sigui probablement el fet que les seves quatre cordes s’afinen igual que les del violí. Tenim l’exemple de Niccolò Paganini (1782-1840) que de petit a Gènova es va iniciar en la música aprenent a tocar la mandolina amb el seu pare. Després va arribar al violí.

La mandolina a principis del segle XVIII formava part del que podriem anomenar “instrumentarium barroc”. Això és el que reivindiquen un centenar llarg d’òperes on aquest instrument hi te presència. Cap a la dècada de 1730 l’escriptura per a mandolina troba el seu punt àlgid a Nàpols, amb compositors com Alessandro i Domenico Scarlatti, l’alemany Johann Adolf Hasse i molts altres. A més, les mandolines fabricades a Nàpols eren els millors que es podien aconseguir-se a l’època. A tot això s’hi suma el fet que la majoria d’intèrprets virtuosos de la tiorba de l’època, com ara Conti, Gigli, Sauli o Arrigoni, també eren hàbils intèrprets de la mandolina.

Evaristo Felice dall’Abaco havia nascut a Verona, però de fet va treballar el gruix de la seva vida a Munic, a part d’unes breus estades a França, Bèlgica i Holanda. Precisament a Amsterdam va publicar el 1719 el seu recull de concerts Opus 5, el sisè dels quals sentirem avui interpretat amb mandolines. L’ària “No se enmendará jamás” pertany a la “Cantata Spagnuola”  que Georg Friedrich Händel (1685-1759) va escriure a Roma el 1707. En la partitura el compositor escriu un part obligada per a guitarra.

No es va fer esperar gaire la seva expansió per tota la península itàlica i va arribar a França i Àustria. Al París de l’entorn de 1750, hi van arribar molts solistes de mandolina component allà moltes obres per a l’entreteniment de la noblesa. Fins i tot alguns aristòcrates tenien el seu propi mestre mandoliner com ara el Vescompte de Chabot, el duc d’Orleans, el Baró Bagge, els Marquesos d’Herouville i de Choiseul o el duc de Chartres, que va tenir de professor a l’italià Gabriele Leone (1725-1790), que precisament li va dedicar el seu conegut mètode per aquest instrument.

Aquest fenomen encara s’havia accentuat més a la cort vienesa, rendida i subjugada als encants de l’òpera italiana, començant pels mateixos emperadors Leopold I (1658-1705), Josep I (1705-1711) i Carles VI (1711-1740) tots ells aimants de la música, fins i tot compositors en algun cas, que van convidar virtuosos i compositors a Viena, molts dels quals eren italians d’origen. Al costat de compositors autòctons com Johann Joseph Fux (1660-1741) hi trobem italians com Giovanni Battista Bononcini (1670-1747), Antonio Caldara (1671-1736) de qui sentirem l’ària “Ah se tocasse a me” extreta de l’òpera còmica “Il giuoco del quadriglio“, estrenada a Viena el 1734  i Francesco Bartolomeo Conti (1681-1732) de qui avui sentirem l’ària “Bramo un core” extreta del seu oratori “Il Gioseffo” escrit el 1706 honorar l’emperador Josep I d’Àustria arran de la seva recent coronació.

Més enllà dels salons de la cort i de  l’aristocràcia, també a les llars de la cada cop més influent i enriquida burgesia la música va triomfar. Eren els temps del nou estil galant. Tot plegat va donar un nou sentit a la direcció artística de la música de l’època,  que d’aquesta manera va anar transformant el gust i la sensibilitat d’un públic cada vegada més ampli. Aquell nou estil galant, aimant  d‘una major claredat i simplicitat de la música, es va bolcar en el gust per a les simples melodies acompanyades, sense complexitats polifòniques però conservant el gust per l’ornamentació. Aquest context va ser el que va empènyer la publicació de nombroses antologies plenes de transcripcions d’àries i melodies de moda, quasi sempre acompanyades pel violí, la guitarra, l’arpa, el clavecí i, com no, per a la mandolina. Aquest és el cas de l’Aire de Rosine de Giovanni Paisiello (1740-1816), versió en francès arranjada de l’ària del balcó del primer acte de l’òpera “Il barbiere di Siviglia” estrenada a Sant Pertersburg el 1782.

Al final del concert potser estareu atrapats per l’encanteri d’aquesta màgica fusió de veu i mandolina. Seran els darrers aplaudiments els que probablement us faran retornar al dia present amb la sensació d’haver fet un veritable viatge sonor en el temps i qui sap si lamentant que aquesta estada emocional i sonora al segle XVIII potser hauria pogut durar una mica més. Però no patiu, d’aquí uns dies seguireu encara seduïts per l’encant d’aquestes sonoritats que, com les sagetes de Cupido, seguiran clavades al bell mig del vostre cor. Nosaltres ja us hem advertit.

Joan Vives


Comments are closed.